Aquesta preocupació per la Universitat s'ha traduït en un seguit d'articles sobre els distints problemes que pateix, un dels quals és Mucho título y pocas letras publicat a El País el propassat 19 d'octubre.
La tesi de l'article està clara: els universitaris tenen greus problemes de comunicació oral y escrita formal... Per descomptat, com dicta el tòpic, el problema són els altres: l'educació primària i secundària... O el passat: la LOGSE... Però... en mans de qui està solucionar-ho?
Acceptat que açò és (dubtosament) cert cal plantejar-se un raonament més profund.
1. És veritat que en el passat el nivell era més alt?
2. Més alt segons quin estàndard?
3. Dominen els estudiants actuals i pitjors competències que els antics i millors no dominaven? I a l'inrevés?
4. Tan greu és el coneixement fragmentari?
5. Per què es continua sacralitzant tant la paraula escrita en format llibre?
i 6. Què fem amb l'evolució tecnològica i d'accés a la informació dels últims 15-20 anys?
Sóc professor universitari, i cada vegada més, em criden l'atenció aquestes eixides de to queixant-se dels estudiants:
1. Si tenen aquest (pretés mal) nivell és culpa del sistema i dels professors, no d'ells (o almenys en el percentatge realment significatiu).
2. Si suposem que tan malament estan de nivell... Qui ho ha de solucionar? Ells per ciència infusa? Només l'esforç voluntarista del professorat?
La meua opinió, però, és que no són (no sou), ni de bon tros, pitjor estudiants que fa 15 o 20 anys. Teniu competències i habilitats distintes, i aquestes no caben en l'actual sistema educatiu. Parle d'internet, dels mitjans audiovisuals, dels videojocs... Un adolescent de 15 anys que és capaç de dissenyar un sistema operatiu per a un ordinador però té problemes d'ortografia... és un mal estudiant?
Per què els joves els costa tant la lectura pausada, tranquil·la i reflexiva? es planteja molt de professorat universitari. La resposta és senzilla: aquesta mena de lectura està deixant pas a una lectura més fragmentària, però molt més activa i participativa (blocs, viquis, fòrums), en què les idees són contrastades... Ja no és imprescindible per completar processos d'aprenentatge amb èxit llegir-se gruixuts manuals: es pot anar a Internet i buscar la part que interessa i 20 enllaços en anglès i altres llengües que m'expliquen com és l'evolució psicomotriu d'un xiquet de 6 mesos (i amb dibuixos i fotografies).
Però no, molt de professorat encara estem entestats a donar gruixuts manuals imprescindibles, quan és sabut que tota teoria caduca i que els llibres i els apunts engrogueixen amb molta facilitat i rapidesa.
En fi, espere haver-vos proveït de material de reflexió.
Espere ser més sintètic en la pròxima entrada.
